La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 14, Gener - març de 2014
Ricard Ramon i Sumoy
Analista socioeconòmic de la Comissió Europea (Unitat d'Anàlisi i Prospectiva de la Direcció General d'Agricultura i Desenvolupament Rural)
"El pitjor enemic per a molts ecosistemes naturals és l'abandonament de l'activitat agrària"

Ens pot resumir quina és la situació actual a Europa sobre agricultura i alimentació?

Ens trobem davant d’un context molt nou, de canvi de paradigma econòmic. L’evolució general dels preus dels principals productes agraris ja no és a la baixa, com havia estat el cas en els últims 40 anys, sinó a l’alça, fruit de l’increment de la demanda. Al mateix temps, està augmentant la volatilitat dels preus, és a dir, els preus són més variables. A més, determinats factors externs als mercats agraris, com el petroli o els mercats financers, estan guanyant protagonisme en l’evolució dels preus agraris. Tot plegat succeeix en un moment de canvis importants en l’estructura de la demanda, amb un consumidor que cada cop és més exigent i aposta per una alimentació de la qualitat.

Segons alguns estudis, la població mundial augmentarà fins a 9,2 bilions al 2050 i, per tant, la producció agrària hauria d’augmentar en un 60%. Com podem afrontar aquesta situació i, alhora, assegurar la sobirania alimentària?

Efectivament, les previsions de la FAO relatives a l’augment de la població mundial, i els canvis en els paràmetres de consum de la població mundial, són tot un repte per al sector agrícola. Es disposa dels recursos i de la capacitat tecnològica per cobrir aquesta necessitat alimentària. El problema resideix en ser capaços de respondre a aquest repte garantint la sostenibilitat dels recursos naturals: hem de produir “més amb menys”. Es tracta de gestionar adequadament l’escassetat. La clau estarà en la recerca i la innovació per tal de poder augmentar el nivell actual de creixement de la productivitat agrària. També serà necessari millorar l’eficiència en l’assignació dels recursos, ja que actualment un terç de la producció d’aliments es perd o es malgasta.

Quin paper juga Europa en tot això?

Aquest nou context global d’escassetat de recursos obliga a la UE a mantenir la nostra capacitat productiva. En el moment en què l’alimentació torna a ser un bé escàs, Europa no es pot permetre dependre de països tercers. A més, si tenim en compte que, avui, alguns estats posen taxes a l’exportació, és evident que hem de ser capaços de limitar la nostra dependència a llarg termini. En aquest nou procés, la Unió Europea ha decidit duplicar els fons destinats a recerca agrària, i fer importants esforços per garantir una adequada transferència del coneixement a les explotacions agràries.

S’acaba d’aprovar la nova Política Agrària Comuna (PAC). Quines són les principals novetats que introdueix?

En el context actual, el sector agrari recupera un rol estratègic. Per aquest motiu, la Unió Europea continua apostant per una Política Agrària Comuna forta a nivell financer. De fet, en termes generals, la PAC manté el nivell de recursos dels darrers anys. Ara bé, la nova PAC comporta una reformulació de tot el sistema d’ajuts per tal que les subvencions als agricultors es distribueixin d’una manera més justa i més eficient. Els ajuts aniran als autèntics agricultors, i no a societats que no els necessiten. Al mateix temps, s’eliminen determinats límits a la producció (sobretot les quotes sucreres). I és que l’actual context de creixent demanda ha fet perdre sentit a tota limitació de producció. Un altre tema important és la potenciació de l’acció col·lectiva dels pagesos, ja que cal reduir la fragmentació del sector agrari davant del pes creixent de la indústria transformadora i la comercialització.

Serà aquesta nova PAC més verda? Quins instruments inclou per recolzar i promoure una producció agrària més sostenible?

La gran novetat de la PAC és la creació del nou “pagament verd”, l’anomenat “greening”. Per primera vegada, el 30% dels ajuts directes als agricultors dependran del compliment de determinades pràctiques agroambientals obligatòries, com són la diversificació de cultius, l’establiment d’un 7% de la superfície com a zona d’interès ecològic o el manteniment de les pastures permanents. Així mateix, un mínim d’un 30% dels fons de desenvolupament rural (dels fons FEADER) es destinaran també a mesures específiques de tipus ambiental. També es prestarà una major atenció a l’agricultura ecològica i de proximitat.

Quina relació existeix entre l’activitat agrícola i la preservació del medi ambient?

L’agricultura és l’activitat econòmica amb un major impacte territorial: un 37% de la superfície global (un 47% a la UE) és superfície agrària. La producció agrària té un impacte notable en la gestió d’alguns recursos naturals, com ara l’aigua (l’agricultura empra el 70% dels recursos hídrics disponibles) i el sòl. A més, el sector agrari juga un paper fonamental en la preservació de la biodiversitat.

En alguns àmbits com són la quantitat i qualitat de l’aigua, i la protecció del sòl, hi ha molta feina encara a fer per ser gestionats de manera més sostenible. Quines accions es podrien portar a terme per millorar-ne la gestió?

Actualment, amb els fons comunitaris s’estan esgrimint importants esforços orientats a la millora de la gestió dels recursos hídrics i dels sòls. De fet, amb els fons de desenvolupament rural (el FEADER) s’estan finançant moltes mesures agroambientals que promouen la rotació de cultius, estimulen pràctiques per fer front a l’erosió, milloren la gestió de la fertilització, redueixen l’ús d’herbicides i productes fitosanitaris, etc. També es dóna suport financer a l’agricultura ecològica i integrada. En l’àmbit de les inversions, cal tenir presents les modernitzacions de les xarxes de regadiu per tal de poder millorar l’eficiència en la gestió de les aigües. Avui, aquestes inversions suposen una part important dels fons FEADER a casa nostra.

Com contribueix el sector agrícola a les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH)? Com afecten els canvis d’hàbits alimentaris en tot això?

El sector agrari representa només un 9% de les emissions globals de GEH, i està en descens: el 1990 era un 11%. Les principals fonts d’emissions en el sector agrari són el N2O procedent de la fertilització nitrogenada de síntesi o d’adobs orgànics i del gas metà generat per la ramaderia. Afortunadament, la generació d’aquests gasos és limitada i està disminuint. De fet, les emissions de la UE en el sector agrari van disminuir en un 20% entre el 1990 i el 2006 com a resultat de la disminució del nombre d’animals i de l’ús més eficient de la fertilització. En aquest sentit, el sector agrari supera amb escreix la mitjana de l’11% prevista per a tots els sectors de la UE. Els canvis alimentaris tenen un cert impacte, però són només un element en una llista molt llarga de variables amb incidència positiva.

Els experts diuen que moltes regions del món experimentaran canvis climàtics importants. Com afectarà això a les pràctiques agràries?

Efectivament, el canvi climàtic està tenint uns efectes molt importants en el sector agrari. En el cas de l’agricultura mediterrània, el canvi climàtic disminueix la disponibilitat d’aigua, augmenta els riscos de sequeres i onades de calor, incrementa els riscos d’erosió del sòl, redueix les temporades de cultius i té un impacte negatiu en els rendiments de les collites. Precisament per tot això és necessari que les administracions es prenguin seriosament la necessitat de promoure l’adaptació al canvi climàtic per part del sector agrari. Algunes inversions, sobretot en l’àmbit de l’ús eficient de l’aigua, són, per tant, molt necessàries. També ho és la recerca científica que ens ha de permetre avançar per tal de disminuir aquests impactes. Com ja he dit abans, la recerca serà clau a l’hora de fer front al repte de “produir més amb menys”.

L’agricultura també és clau per preservar la biodiversitat i els hàbitats. Com es pot garantir que les pràctiques agrícoles contribueixin a assegurar aquesta conservació?

Sí, l’agricultura juga un paper fonamental en la preservació dels hàbitats naturals. En aquest àmbit, la gestió agrària ha d’anar en línia amb els instruments de gestió dels espais naturals, sobretot la Xarxa Natura 2000. La PAC ofereix importants mesures de suport financer per garantir la compatibilitat entre l’activitat agrària i la preservació dels ecosistemes, sigui via mesures agroambientals, inversions no productives, etc. En aquest àmbit convé trobar un equilibri raonable entre els diferents interessos i poder garantir el manteniment de l’activitat productiva, ja que el pitjor enemic per a molts ecosistemes naturals és l’abandonament de l’activitat agrària.

Parli’ns ara sobre la Direcció General d’Agricultura i Desenvolupament Rural de la Comissió Europea, l’organisme on vostè treballa. Quina és la seva funció i quins objectius busca?

La Direcció General d’Agricultura i Desenvolupament Rural de la Comissió Europea és l’entitat administrativa que, en el si de la Comissió Europea, s’encarrega de formular les propostes legislatives en l’àmbit de la Política Agrària Comuna, i que gestiona la seva posada en pràctica i el seu pressupost. Convé no oblidar que les despeses de la PAC suposen un 37% de tota la despesa de la Unió Europea.

Com veu el futur en matèria d’agricultura i alimentació sostenible?

El nou context global clarament ens està orientant vers una intensificació ecològica en què hem de ser capaços d’augmentar la capacitat productiva tot garantint l’adequada preservació dels recursos naturals. La nova PAC per al període 2014-2020 assenta les bases d’un nou model d’ajuts que incentivarà les explotacions més sostenibles al mateix temps que crearà les eines per a que els pagesos es puguin organitzar millor. Però cal tenir present que estem avançant cap a un nou model de governança alimentària i agrària; un model en què cada vegada guanyen més protagonisme les administracions més pròximes al ciutadà i en el qual el propi model alimentari està experimentant grans canvis. És evident que l’evolució futura del model agrari i alimentari no vindrà determinada “de dalt a baix” des de Brussel·les, sinó “de baix a dalt” per part dels consumidors i els agricultors. 


Ricard Ramon i Sumoy treballa a la Comissió Europea des del 2006. En els tres últims anys ha participat com a analista en el disseny i la negociació de la nova Política Agrícola Comuna (PAC). Anteriorment, entre 2006 i 2011, va ser instructor de Programes de Desenvolupament Rural (PDRs), on va participar en l’aprovació, la negociació i la gestió dels PDRs d’Espanya per al període 2007-2013 (fons FEADER). Va participar en els treballs tècnics de discussió i aprovació de les mesures agroambientals, així com en la implementació de la reforma de la PAC de 2008 (Health Check). Abans havia estat assessor de la Generalitat de Catalunya i investigador a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB (Premi extraordinari de llicenciatura) i Master of Science per la London School of Economics.



Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció