La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 6, Octubre - desembre de 2011
Josep Maria Ninot i Llorenç Sáez - Professor de la Universitat de Barcelona i president de la Institució Catalana d'Història Natural; professor de la Universitat Autònoma de Barcelona
La gestió i la conservació del patrimoni florístic a Catalunya. Una assignatura pendent

La diversitat de la flora vascular de Catalunya és molt destacable, ja que hi viuen prop de 3.600 tàxons (entre espècies i subespècies), el que representa prop del 30% del total de tàxons d'Europa. Vers les darreres dècades del segle passat, Catalunya era una de les comunitats autònomes (CA) capdavanteres en el coneixement de la seva flora vascular, gràcies al fet que disposava d'un catàleg complet i detallat, que resumia un bon coneixement florístic del territori.

Paradoxalment, aquesta situació privilegiada respecte a altres CA no s'ha traduït en una posició capdavantera pel que fa a l'anàlisi del valor patrimonial de la flora, ni encara menys en la proposta i execució d'accions de conservació de les plantes més amenaçades. A la major part d'altres CA, ja a les darreres dècades del segle XX, es va prioritzar l'obtenció i l'elaboració de coneixement orientat a iniciar programes de conservació de les plantes amenaçades amb el suport de l'administració autonòmica. A Catalunya totes aquestes actuacions han arribat amb prop de dues dècades de retard. Així, un instrument legal bàsic com és el Catàleg de flora amenaçada de Catalunya, creat per tal de proporcionar un règim jurídic de protecció que asseguri la conservació i recuperació de les espècies i subespècies de flora amenaçada, és relativament recent [Decret 172/2008 de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya DOGC núm. 5204, 28-VIII-2008] i fins fa ben pocs mesos no ha aparegut el Llibre Vermell de flora vascular endèmica i amenaçada de Catalunya.

A Catalunya hi ha prop de 200 tàxons que es troben en una situació de risc, ja sigui per causes naturals o bé, més habitual, com a resultat de les activitats antròpiques. Entre aquestes, destaca sobretot la modificació dels hàbitats, per exemple l'eliminació física o la forta alteració de les zones humides. És urgent prioritzar l'obtenció de coneixement detallat de les espècies en situació de major risc, per tal de dissenyar estratègies de conservació efectives.

El notable retard amb què Catalunya ha iniciat els passos per a protegir la seva flora, a més de dilatar les mesures de conservació que s'esperarien mesures de conservació, també ens ha fet perdre l'oportunitat. Així, altres CA van iniciar l'establiment d'instruments normatius i llibres vermells, i també actuacions concretes com ara plans de recuperació i conservació (in situ i ex situ) en uns moments en què la hisenda de les administracions era molt favorable. En canvi, a Catalunya aquestes actuacions encara estan per començar i, tot i que hi obliga la legislació, és de témer que restin ajornades per la difícil conjuntura econòmica i la (aparent) poca voluntat de la nostra administració. La nova situació política ha determinat que, amb la desaparició de l'antic Departament de Medi Ambient i Habitatge, encara avui no se sàpiga en qui recaurà la responsabilitat de la conservació del nostre patrimoni fitogenètic (si és que algun estament se n'arriba a fer càrrec).

L'escenari actual, per tant, no sembla gaire favorable al desenvolupament de polítiques efectives de conservació de plantes, ja sigui per la tradicional inèrcia de l'administració en aquest àmbit, com per la delicada situació econòmica. De fet, la mateixa administració té ara un problema, en el sentit que no arribarà a temps d'aprovar els plans de recuperació que, per llei, hauria d'haver aprovat abans de complir-se tres anys des de la publicació del decret citat més amunt (agost de 2011).
En part a causa d'aquest panorama general poc favorable, les accions fetes en el camp de la conservació, provinents d'entitats civils o d'administració local, han derivat en un cert garbuix, força menys eficient o convenient del que hauria hagut de ser. Així, els pocs estudis de poblacions vegetals en risc que s'han desenvolupat es concentren especialment a les comarques nord-orientals, en detriment de les terres meridionals. També, existeix certa atomització d'activitats de conservació adoptades a nivell local, per iniciativa (lloable) d'entitats diverses (consorcis d'espais d'Interès Natural, Espais Naturals de Protecció Especial, grups naturalistes, consells comarcals, etc.).

Un dels aspectes que ha caracteritzat la política de conservació de flora ha estat la timidesa de les mesures, fet que no deixa de ser paradoxal. Existeixen grups de recerca amb contrastada experiència en l'estudi de plantes amenaçades i la biologia reproductiva, eines normatives modernes i documents científics útils i vàlids per a abordar la conservació, però les mesures concretes són molt escasses i s'emmarquen en actuacions de gestió passiva, enlloc de ser mesures adaptatives, tal com han de ser tractats els problemes de conservació de les espècies.

Sembla que, amb la concurrència del panorama administratiu i econòmic poc favorable, és hora que la societat civil prengui la iniciativa. Més enllà del que succeeix en altres països capdavanters en matèria de conservació, on fundacions, entitats científico-naturalístiques, i grups ecologistes impulsen les polítiques d'aquest àmbit, a Catalunya caldrà que, també, les promoguin i liderin. N'és ja un exemple l'elaboració i edició de l'esmentat Llibre Vermell, i ha de ser-ho l'exigència ferma i sostinguda d'una millor política davant l'administració.

Josep Maria Ninot Sugrañes és doctor en biologia per la Universitat de Barcelona, i professor de botànica al Departament de Biologia Vegetal de la mateixa universitat des de fa més de 30 anys. És autor de nombrosos treballs de flora i vegetació relatius a terres catalanes, entre els que destaca la Flora manual dels Països Catalans. També treballa en ecologia de comunitats vegetals, en avaluació de l'interès naturalístic de la vegetació, i en restauració ecològica. Des de 2008 és president de la Institució Catalana d'Història Natural, filial de l'Institut d'Estudis Catalans.

Llorenç Sáez Gonyalons és doctor en biologia per la Universitat de Barcelona, i professor de botànica al Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva recerca es centra en aspectes sistemàtics, i evolutius, i també sobre la conservació, de les plantes vasculars. Ha estat coautor de varis Llibres Vermells de plantes vasculars per a diferents territoris: Illes Balears (2001), Espanya (2003) i Catalunya (2010). També ha estat membre, fa pocs anys, del consell directiu de la Institució Catalana d'Història Natural.

 

 




« primer   1 2 3 4 5 6 7   següent últim »
1 de 24
Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció