La revista del Col·legi d'Ambientòlegs de Catalunya
Núm. 14, Gener - març de 2014
Xènia Torras - Responsable del projecte del banc de llavors Esporus de l'associació l'Era
Bancs de llavors

Un dia, fa més 7000 anys, després de molt d’observar i conviure amb la natura, els humans van ser capaços de reproduir-la potenciant els recursos que els feien la vida més fàcil, menys arriscada, i assegurant-se una alimentació per a ells i els seus fills. Segle rere segle, les persones que han cultivat la terra han anat creant, sempre observant la natura, una cultura i unes tradicions entorn de les plantes que els servien d’aliment: com cuidar-les, com fer que produeixin més, com garantir la collita, quin profit se’n pot treure de cadascuna (els fruits, les fulles, les arrels, les llavors...), quin ús poden tenir: per menjar, per fer eines i utensilis, per decorar, per netejar, per curar... 7000 anys de selecció, destriant els cultius més adients, més gustosos, més nutritius, i preservant-los de crisis, guerres, catàstrofes naturals...

...fins a mitjans del segle XX. I és que des d’aleshores, i en menys de 50 anys, no només ens hem carregat el 90% d’aquesta feina i tot el seu valor cultural i social, sinó que també hem perjudicat les persones que en tenien cura, els savis més savis, els pagesos que sabien com, quan i perquè una llavor serà planta.

Alguns direu: “Home! Això no pot ser tan difícil! Poses la llavor al sòl, regues i culls...” La resposta és senzilla: “Prova-ho!”. Ningú, després d’haver-ho provat, ha tornat a pensar el mateix.

Als bancs de llavors de varietats locals fem aquesta tasca: recollim aquests petits tresors que alguns pagesos escampats pel territori han sabut conservar, a pesar que ningú no els ha fet cas, a pesar que els han titllat d’antics, de pobres, d’ignorants, i a pesar que, fins i tot, els han acusat d’ocultar que mantenien varietats locals. Aquests pagesos ara troben la seva recompensa en un món agrari sobre-tecnificat; un món que fa menjar de plàstic (o, si més no, té gust de plàstic i el guarden en plàstic), que no es pot autogestionar, que no pot ser sostenible. Aquest món els troba a faltar, i els diu –bé, els insinua, ja que ningú no ho diu obertament– que per fer noves varietats, supertransgènics i mega varietats comercials, necessiten les varietats que ells han seleccionat de manera altruista durant segles sense demanar mai res a canvi, ni agraïments, ni diners, ni fama...

Tots podríem pensar que, al final, tenen la seva recompensa. Això no obstant, aquest món globalitzat i capitalista només sap donar una resposta en senyal d’agraïment: les patents. I és que les empreses de llavors, que són principalment grans empreses químiques i farmacèutiques (tenen el 90% de les llavors que es comercialitzen al món), agraeixen la feina feta per milions de pagesos fent-los pagar per patents a les llavors que, en molts casos, elles ni tan sols han millorat.

Des de la Xarxa Catalana de Graners, una entitat que agrupa molts dels bancs de llavors que hi ha a Catalunya, la nostra tasca és prospectar el territori buscant les llavors i les varietats i, sobretot, esbrinar com i perquè les han guardat els pagesos durant tants anys. Moltes són la millor varietat per cuinar un plat o un altre, per suplir mancances nutricionals de les seves zones de selecció, o són les varietats seleccionades per fer plats associats a festivitats o celebracions.

La informació sobre la manera com s’han de cultivar aquestes varietats per treure’n el màxim rendiment i profit, o sobre quins usos culinaris, medicinals o pràctics poden tenir els diferents cultius, és tant important com la llavor en sí.  És per això que a la dura tasca de multiplicar i conservar aquestes varietats se li suma la delicada comesa de recollir i emmagatzemar la informació (tant la que et dóna el pagès com la que s’observa al camp durant les multiplicacions) i de posar-la, després, a l’abast d’altres pagesos, ja siguin professionals o amateurs, per retornar les llavors al seu lloc: al camp.

Els bancs de llavors no volem enfrontar sols aquesta tasca. D’aquí que mirem de fer créixer un munt de petits bancs arreu del territori, ja que la conservació “in situ”, és a dir, al lloc on s’han generat i seleccionat agronòmicament i cultural aquestes llavors, és molt més interessant que la conservació “ex-situ”, és a dir, fora dels seus llocs de generació i selecció. Això s’explica pel fet que desvincular els recursos genètics del seus entorns agroclimàtic, social i cultural és deixar un tamboret amb dues potes; no s’aguanta per enlloc.

Des d’Esporus, Centre de conservació de la biodiversitat cultivada i banc de llavors de l’associació l’Era, sempre hem dit que la nostra utopia com a projecte és deixar d’existir. Quan això passi, significarà que les varietats locals han tornat als nostres camps i als nostres plats, que els pagesos tenen centenars de petits bancs per tot el territori, i que hi ha xarxes d’intercanvi en el teixit agrari català, que només quatre varietats quedaran relegades a la conservació “ex-situ” i que l’administració es farà càrrec d’aquest petit romanent. Ja és hora que el govern que predica tanta sobirania pel país comenci a aplicar-la a totes les facetes de la nostra cultura, començant per prioritzar la sobirania alimentària de Catalunya en les seves polítiques de desenvolupament agrari.

Xènia Torras. Enginyera Tècnica Agrícola, responsable del projecte Esporus, Centre de conservació de la biodiversitat cultivada i banc de llavors de l’associació l’Era.




« primer   1 2 3 4 5 6 7   següent últim »
1 de 24
Hemeroteca




Què és .ambiental?
Subscripció
Contacte
Equip de redacció